Warning:
JavaScript is turned OFF. None of the links on this page will work until it is reactivated.
If you need help turning JavaScript On, click here.
Aquest mapa conceptual conté informació relacionada amb: Sobre la llibertat, stuart mill, El fet de viure en societat imposa una certa línia de conducta, que pot ésser imposada, que consisteix en (3er.p.) 1) prendre cadascú la seva part dels treballs i els sacrificis necessaris per defensar a la societat de qualsevol dany, no tinguem o no poguem mostrar-li els nostres sentiments cap a les seves qualitats o defectes, per exemple admirarem aquell qui tingui unes bones qualitats, o si no té qualitats huamanes llavors tindrem un sentiment contrari a l'admiració. I fins i tot l'evitarem i fins i tot el rebutjarem si és un neci que mostra baixesa i depravació. Un home pot actuar de tal manera que el considerarem un estúpid. Seria bó fer-li saber que ha de canviar i li fariem un gran servei advertint-lo de que aquell no és bon camí. Però tot això no ens ha de portar a voler-li fer la vida impossible ni a castigar. massa que es castigarà a si mateix si continua amb aquests vicis. Aquesta opinió contrària a la seva actitud és tot el que pot fer la societat. ara bé, la violació de drets d'altres persone, l'enveja, la malícia, el ressentiment, al irascibilitat sense motius, la passió per dominar als altres, l'egoisme que fa mal als altres, l'orgull que s'aconsegueix menyspreant als altres,... tots aquests vicis moral, mereixen reprovació moral, i en els casos més greus, l'animadversió i els càstigs morals., la societat ha disposat d'un poder absolut sobre ells mentres han estat menors d'edat, per tant , en part n'és responsable, i encara que és cert que no les pot fer perfectes a les generacions que venen, perquè ella tampoc ho és, sí les pot fer una mica millor. PErò l'argument més fort contra la intervencio de la col.lectivitat en la conducta personal és que, quan hi intervé ho fa inadequadament i fora de lloc. L'opinió pública acaba sent l'opinió d'uns quants que consideren una ofensa una conducta que no comparfteixen, tenint-la per un ultratge als seus sentiments.Molts són els qui volen imposar la seva visió de les coses, PErò l'argument més fort contra la intervencio de la col.lectivitat en la conducta personal és que, quan hi intervé ho fa inadequadament i fora de lloc. L'opinió pública acaba sent l'opinió d'uns quants que consideren una ofensa una conducta que no comparfteixen, tenint-la per un ultratge als seus sentiments.Molts són els qui volen imposar la seva visió de les coses el que jo sostinc té una importància pràctica, no estic elevant barreres contra mals imaginaris. No és difícil provar amb tot d'exemples que una de les inclinacions més exteses és la d'envair les llibertat més legítimes de l'individu. Com a primer exemple, mirem les antipaties que mostren les persones basant-se en un motiu tan lleuger com la diferència de pràctiques i de creences religioses. (i posa exemples propis del seu temps). I s'acaba utilitzant la llei per prohibir coses que haurien de pertànyer a la decisió personal. Per exmple la prohibició de l'alcohol que s'havia fet a USA. Un altre exemple la dels festius religiosos. O la persecució que es fa contra altres cultures amb l'objectiu de "civilitzar-les" . O, fins i tot, contra la poligàmia dels qui la volen practicar. Hem d'intentar convençer, seduir d'allò en què creiem -mitjançant la raó i mitjançant la superioritat en fer feliç a les persones), Cadascú ha de posseir la part que més li interessa (2on parag.) El fet de viure en societat imposa una certa línia de conducta, que pot ésser imposada, que consisteix en (3er.p.), admeto que el mal que una persona es faci pot afectar als qui té al voltant, i fins i tot a la societat en general, i admeto que cal desaprovar moralment aquell que no es fa responsable dels seus deutes o dels seus fills, i també s'ha de fer responsable a la persona egoista que no compleix amb alguna obligació social important, per exemple un metge o un policia han de ser castigats si s'emborratgen en hores de servei. En definitiva cal castigar quan es faci quelcom que pot danyar als altres no obstant la societat pot i ha de suportar els danys indirectes que pot causar algú fent de model perniciós, o fent quelcom que afecta als sentiments dels qui l'envolten, ja que ha de respectar aquest bé superior que és la llibertat humana. No puc admetre que la societat no pot fer cap altra cosa per elevar els seus elements més febles a una actitud racional que esperar que actuin irracionalment per després castigar-los. A més qui actui de forma perniciosa per ell mateix serà un bon exemple, ja que es veurà el mal que es fa i que ningú no desitja, l'objecte d'aquest assaig no és el lliure albir, és la llibertat socia o civil CAP 4. (1er paràgraf) "Quins són els límits de l'autoritat de la societat sobre l'individu? Quina és la sobirania de l'individu sobre si mateix?, El fet de viure en societat imposa una certa línia de conducta, que pot ésser imposada, que consisteix en (3er.p.) 2) en no perjudicar els interessos dels altres, ja que diran que com que ningú està aïllat, és impossible que faci qualsevol cosa perjudicial per a ell, de manera greu i permanent, sense que el mal no abasti al menys als seus veïns: tot dany que un es fa a si mateix acaba afectant algú, i més no, diuen, acaba afectant a d'altres que poden aprendre del seu model de conducta. També hi afegirant que si la societat deu protecció a nens i a menors d'edat, no deurà potser la mateixa protecció a les persones d'edat madura que són incapaços de governar-se elles mateixes? Es dirà que no es tracta d'impedir formes originals de vida, sinó d'impedir aquelles que ja han estat demostrades com a funestes per aquell qui les practica i per tant es tracta d'impedir que les persones es facin mal a si mateixes a tot això jo hi dic admeto que el mal que una persona es faci pot afectar als qui té al voltant, i fins i tot a la societat en general, i admeto que cal desaprovar moralment aquell que no es fa responsable dels seus deutes o dels seus fills, i també s'ha de fer responsable a la persona egoista que no compleix amb alguna obligació social important, per exemple un metge o un policia han de ser castigats si s'emborratgen en hores de servei. En definitiva cal castigar quan es faci quelcom que pot danyar als altres, cadascú ha de mirar només per si mateix de forma egoista, al contrari hem d'esforçar-nos desinteressadament pels altres i si creiem que s'han equivocat de camí intentar persuadir-los, però no amb el fuet. Cal promoure i educar en les virtuts. L'educació ha de promoure sentiments elevats i objectius raonables . Ens hauríem d'ajudar mútuament en millorar els nostres sentiments i les nostres accions; però "finalment és cadascú qui millor coneix les seves necessitats i els seus desigs. I cadascú sap més que els altres com procurar el propi benefici. La interferència de la societat és perillosa. Se li poden donar consells, advertencies... però al final qui ha de decidir és ell(4rt. parag.) això no vol dir que no tinguem o no poguem mostrar-li els nostres sentiments cap a les seves qualitats o defectes, per exemple admirarem aquell qui tingui unes bones qualitats, o si no té qualitats huamanes llavors tindrem un sentiment contrari a l'admiració. I fins i tot l'evitarem i fins i tot el rebutjarem si és un neci que mostra baixesa i depravació. Un home pot actuar de tal manera que el considerarem un estúpid. Seria bó fer-li saber que ha de canviar i li fariem un gran servei advertint-lo de que aquell no és bon camí. Però tot això no ens ha de portar a voler-li fer la vida impossible ni a castigar. massa que es castigarà a si mateix si continua amb aquests vicis. Aquesta opinió contrària a la seva actitud és tot el que pot fer la societat., 2) en no perjudicar els interessos dels altres Cal plantejar-se què ha de fer la societat quan un individu perjudica a un altre, però quan no és així ha d'existir llibertat completa, legal i social, d'executar una acció i afrontar les conseqüències, 1) prendre cadascú la seva part dels treballs i els sacrificis necessaris per defensar a la societat de qualsevol dany Cal plantejar-se què ha de fer la societat quan un individu perjudica a un altre, però quan no és així ha d'existir llibertat completa, legal i social, d'executar una acció i afrontar les conseqüències, la societat pot i ha de suportar els danys indirectes que pot causar algú fent de model perniciós, o fent quelcom que afecta als sentiments dels qui l'envolten, ja que ha de respectar aquest bé superior que és la llibertat humana. No puc admetre que la societat no pot fer cap altra cosa per elevar els seus elements més febles a una actitud racional que esperar que actuin irracionalment per després castigar-los. A més qui actui de forma perniciosa per ell mateix serà un bon exemple, ja que es veurà el mal que es fa i que ningú no desitja la societat ha disposat d'un poder absolut sobre ells mentres han estat menors d'edat, per tant , en part n'és responsable, i encara que és cert que no les pot fer perfectes a les generacions que venen, perquè ella tampoc ho és, sí les pot fer una mica millor., quan una persona fa coses que li fan mal a ella mateixa, i la podem reprovar i apartar-nos-en; quan fa coses que espatllen la seva vida, no hem de voler nosaltres fer coses que li facin encara més mal; hem d'intentar ajudar-la. PEr aquesta persona podem sentir pietat, però no irritació o resentiment. No l'hem de tractar com un enemic de la societat. Ben diferent del cas d'aquell qui fa mal o ha infringit les regles més bàsiques establertes per a la protecció dels demés, en aquest cas aquesta persona s'ha de castigar hi ha qui dirà que aquesta frontera que estableixo, aquesta distinció que faig entre la part de la conducta d'un home que es refereix només a ell i aquella que es refereix als altres és falsa ja que diran que com que ningú està aïllat, és impossible que faci qualsevol cosa perjudicial per a ell, de manera greu i permanent, sense que el mal no abasti al menys als seus veïns: tot dany que un es fa a si mateix acaba afectant algú, i més no, diuen, acaba afectant a d'altres que poden aprendre del seu model de conducta. També hi afegirant que si la societat deu protecció a nens i a menors d'edat, no deurà potser la mateixa protecció a les persones d'edat madura que són incapaços de governar-se elles mateixes? Es dirà que no es tracta d'impedir formes originals de vida, sinó d'impedir aquelles que ja han estat demostrades com a funestes per aquell qui les practica i per tant es tracta d'impedir que les persones es facin mal a si mateixes, la violació de drets d'altres persone, l'enveja, la malícia, el ressentiment, al irascibilitat sense motius, la passió per dominar als altres, l'egoisme que fa mal als altres, l'orgull que s'aconsegueix menyspreant als altres,... tots aquests vicis moral, mereixen reprovació moral, i en els casos més greus, l'animadversió i els càstigs morals. per tant hem de distingir quan una persona fa coses que li fan mal a ella mateixa, i la podem reprovar i apartar-nos-en; quan fa coses que espatllen la seva vida, no hem de voler nosaltres fer coses que li facin encara més mal; hem d'intentar ajudar-la. PEr aquesta persona podem sentir pietat, però no irritació o resentiment. No l'hem de tractar com un enemic de la societat. Ben diferent del cas d'aquell qui fa mal o ha infringit les regles més bàsiques establertes per a la protecció dels demés, en aquest cas aquesta persona s'ha de castigar, CAP 4. (1er paràgraf) "Quins són els límits de l'autoritat de la societat sobre l'individu? Quina és la sobirania de l'individu sobre si mateix? Cadascú ha de posseir la part que més li interessa (2on parag.), Cal plantejar-se què ha de fer la societat quan un individu perjudica a un altre, però quan no és així ha d'existir llibertat completa, legal i social, d'executar una acció i afrontar les conseqüències això no vol dir que cadascú ha de mirar només per si mateix de forma egoista, al contrari hem d'esforçar-nos desinteressadament pels altres i si creiem que s'han equivocat de camí intentar persuadir-los, però no amb el fuet. Cal promoure i educar en les virtuts. L'educació ha de promoure sentiments elevats i objectius raonables . Ens hauríem d'ajudar mútuament en millorar els nostres sentiments i les nostres accions; però "finalment és cadascú qui millor coneix les seves necessitats i els seus desigs. I cadascú sap més que els altres com procurar el propi benefici. La interferència de la societat és perillosa. Se li poden donar consells, advertencies... però al final qui ha de decidir és ell(4rt. parag.)